Avui m'he trobat amb un amic quan anava arreplegar al meu nét a la guarderia. En hem saludat; Li he preguntat, "estàs bé?-- Si de categoria" ma dit ell. Ell m'ha preguntat el mateix, la meua resposta ha sigut "Molt bé també, no puc queixar-me". Quan ja és separàvem, cadascú a la seua marxa, ell es gira i hem pregunta, "¿Com vius, vius bé?". La meua resposta ha sigut, "Molt bé i tranquil, la vida és molt fàcil si ho entenem i posem en marxa el sentit comú". Ell ha estat d'acord amb això, però a continuació hi ha apostil-lat, "Però s'en adonem d'això massa tard".
La dona que apareix en la foto havia viscut la vida sempre patint i buscant allò que faltava; açò havia passat factura vàries vegades, el desassossego de veure que mai arribava aconseguir totes aquelles il·lusions que existien fora d'ella, la feien sofrir, i allò que era pitjor, no la deixaven gaudir de allò que realment tenia; la vida, la salut, sa casa, la seua família i la seua faena. Vivia una vida buida fins que un dia s'en adona que si parava un poc el seu ritme i, en vegada de buscar fora d'ella, començava a buscar a dins d'ella, possiblement encontraria tot allò que a fora is impossible encontrar.
Des d'entonce és adono que; passejar, prendre el sol, gaudir del paisatge, llegir, pensar, compartir amb amics les seues noves impressions sobre la vida, l'omplien; i que tot això era gratis el que li possibilitava dedicar més temps a la seua vida perquè necessitava emprar menys temps per a canviar-ho per coses. I va apendre que la vida; tant si plou, si fa sol, si fa vent o si fa fret, sempre és meravellosa, i que cal gaudir-la a tot moment, des de la tranquil·litat, serenitat, equanimitat i control mental.
